18. 9. 2018
19h.

1968, l’any de totes les revoltes

Amb Antón Costas, José María Lassalle, Josep Ramoneda i Monika Zgustova

El Cercle d’Economia i “La Maleta de Portbou”es complauen a convidar-vos a la sessió “1968, l’any de totes les revoltes”, amb la presència d’Antón Costas, President de la Fundació Cercle d’Economia, José María Lassalle, Polític i escriptor, Josep Ramoneda, Filòsof i escriptor i Monika Zgustova, Escriptora i periodista.

Inscripció

L’any 1968 un seguit de revoltes van esclatar en diversos llocs del món, un fenomen d’abast universal que s’ha arribat a equiparar amb l’any 1848, l’anomenada primavera dels pobles. Revoltes i no revolucions, perquè en cap moment va estar a l’ordre del dia la conquesta del poder. Berkeley, Tòquio, Berlín, Varsòvia, París, Milà, Praga, Chicago, Mèxic van ser alguns dels escenaris d’un sobresalt universal. Cada cas tenia les seves particularitats, però hi havia un denominador comú: eren moviments de rebuig dels marcs mentals, morals i culturals que imposaven els dos blocs de la guerra freda: el capitalisme occidental i el comunisme soviètic.

Totes les experiències van acabar en un fracàs polític: arreu es va imposar la reacció. A França, el general de Gaulle va arrasar a les eleccions quan les cendres de maig encara cremaven; a Txecoslovàquia, els tancs del Pacte de Varsòvia van liquidar la primavera de Praga; als Estats Units, Richard Nixon va guanyar les eleccions, desprès que la Convenció Demòcrata de Chicago fos l’escenari de greus incidents; a Mèxic, les forces de seguretat van liquidar la revolta amb la matança de la plaça de les Tres Cultures, pocs dies abans del començament dels Jocs Olímpics. L’herència que va quedar va ser de ruptura cultural i moral, obrint camí a drets fins llavors negats i a conductes reprimides. El 68 va significar també la irrupció de la joventut com subjecte polític, una edat que guanyava cos amb l’augment de l’esperança de vida. I com ha explicat el sociòleg Michel Wieviorka: “un actor nascut d’una era nova, postindustrial, el moviment estudiantil, va arrossegar en la seva mobilització l’actor en declivi d’una era que s’acabava, la industrial, el moviment obrer”. Però la importància històrica del 68 és que marca el principi de la fi dels règims sorgits de la II Guerra Mundial. Obre pas a un canvi d’època amb tres fites: la crisi del petroli de 1973 (fi dels Trenta Gloriosos), l’arribada al poder de Margaret Thatcher el 1979 (inici de la nova hegemonia conservadora) i la caiguda del mur de Berlín el 1989 (fi dels règims de tipus soviètic). Un nou cicle que acaba amb la devastadora crisi econòmica de 2008, que ha provocat la pèrdua de legitimitat del model de governança i ens ha col·locat en una transició en què noves hegemonies configuren un nou model de poder.