Vídeo de la sessió del cicle Pensar Barcelona, “Habitatge i cohesió social”

L’habitatge ha passat a ser el factor que més preocupa al ciutadà barceloní segons les darreres enquestes. Per mirar d’analitzar la problemàtica al voltant d’aquest tema, Javier Burón, Gregori Cascante, Joan Clos, Francisco Pérez, Carme Trilla i Antón Costas intercanvien dades i arguments, no sempre coincidents, per tal d’arribar a idees de consens: que el dret a l’habitatge assequible ha d’incorporar-se com a dret social bàsic en l’estat del benestar del segle XXI; que la pobresa ha de ser un estat provisional de les persones; que, en aquest sentit, està demostrat que amb un acompanyament holístic i professional la reinserció en el mercat de treball de gent marginada és possible i que això és important respecte al tema que ens ocupa donat que hi ha una indissociabilitat, una retroalimentació clara, entre ocupació i habitatge. Que, malgrat la poca racionalitat en la legislació i la poca coherència de les polítiques fiscals, cal construir habitatge assequible i que el sector privat ha de participar en els projectes que l’impulsin; que l’escletxa entre augment de salaris i augment de preus oberta amb la bombolla no s’ha tancat; que el problema de l’habitatge no se soluciona construint més; que el model d’intervenció instaurat durant la segona meitat del segle XX va resultar eficaç i actiu, però que és ineficient per a les necessitats del segle XXI… I dues reflexions amb càrrega de profunditat: l’habitatge assequible és un problema la unitat d’anàlisi del qual ha de ser l’Àrea Metropolitana o la Regió Metropolitana i que, per tant, no es pot fer política d’habitatge sense política urbanística. I, finalment, que hi ha fatiga en la reclamació de solucions. Hi ha hagut pactes històrics en altres àmbits, moments en què s’han pres decisions. No n’hi ha prou en atendre les emergències. Cal ara i aquí un pacte sobre habitatge.