Vídeo de la sessió “1968, l’any de totes les revoltes”

Afirma Josep Ramoneda que les revoltes del 68 acaben en una derrota immediata i absoluta arreu, però que això no vol dir que no en quedi res. El 1968 s’obren portes que menaran posteriorment al desenvolupament dels drets civils individuals. I les revoltes significaran, també, la irrupció de la joventut com a subjecte polític, un cos que vol existir, que vol reconeixement. José María Lassalle aprofundeix en aquest aspecte clau: de cop i volta els joves deixen la casa i la fàbrica i passen a la universitat, i aquest pas genera la necessitat de contrastar la seva experiència immediata amb la dels seus pares. Les estructures victorianes que encara en els 60 s’havien mantingut en el pla de la moral provoquen tensions que s’expressen en un sentit romàntic que posa en qüestió l’autoritat. De Gaulle esdevé, de cop, un ancià parlant de democràcia a uns joves que s’apoderen del carrer. Per la seva part Monika Zgustova explica la seva experiència personal durant la Primavera de Praga, una Primavera que s’inicia com una revolta cultural: un dels primers esdeveniments que presagien un canvi a Txecoslovàquia fou el permetre una conferència sobre Kafka, alhora que prenia cada cop més pes tot el moviment contracultural d’origen nord-americà. Perquè, com diu Josep Ramoneda, el 1968 és una revolta tant contra els paràmetres del sistema capitalista occidental com els del sistema comunista soviètic. I conclou que el 68 inicia la fi dels règims sorgits de la II Guerra Mundial, amb la crisi del petroli del 1973 (fi dels Trenta Gloriosos), l’arribada al poder de Margaret Thatcher el 1979 (inici de la nova hegemonia conservadora) i la caiguda del mur de Berlín el 1989 (fi dels règims de tipus soviètic). Un nou cicle que acabarà amb la devastadora crisi econòmica del 2008.